Sabia lolor de la terra llaurada i de lherba segada, lolor de la terra regada i de lherba mullada per laigua de pluja, lolor de la palla i lolor de lalfals sec, de lalfals verd quan anava a segar-ne un cabàs per als conills i de lalfals triturat amb una picoladora manual, lolor de la verdolaga i de la corretjola tallades pel llegonet de birbar, lolor intensa i groga de les mates de tomatera quan les lligava a la barraqueta de canyes, lolor de la terra torrada dagost, lolor dels camps de matí, a migdia i de nit. A vuit anys jo sabia tot això, a més dels rius dEspanya, la Història Sagrada i el catecisme de la primera comunió, tot sencer de memòria. I a deu, a més a més, ja sabia la conjugació llatina, els verbs francesos, viatjar sol amb tramvia, i travessar el vell hospital i els carrers de les putes. Però aquells anys meus degueren ser els últims, o els penúltims, de lesplendor intacta duna cultura antiga i dun paisatge que havia costat molts segles de crear, quan tota la terra a la dreta del riu, a migjorn de València, era pulcrament treballada amb la perfecció dun art, quan a totes les hores els camins i les sendes eren transitats per carros i cavalleries o per llauradors amb laixada al muscle i un cabasset en la mà, i si jo passejava o corria entre els camps a cada pas hi podia trobar homes llaurant o entaulant o birbant o segant o plantant o collint o carregant hortalisses al carro, una presència humana en moviment incessant. I en aquelles llargues passejades meues no trobava un sol camp amb la terra abandonada o erma, ni cap alqueria que no estiguera viva i abundantment habitada, cap barraca que no estiguera emblanquinada, agranada i amb testos de flors, com la del tio Rellamp, o barraca del Cec, on acompanyava sovint el meu avi que hi acudia quasi cada vesprada, i allà tenien, a lhivern al costat de la llar i a lestiu a lombra de la parra, llargues converses dhomes de més de vuitanta anys, el meu avi llegia el diari en veu alta davant de lamic sense vista, i jo conserve molt clara una imatge de pobresa serena daquella barraca petita i antiga, amb teulada de palla darròs que es renovava periòdicament, i amb linterior sense paviment de rajoles, només de terra batuda que tanmateix, tot i ser només terra, mai no tenia brutícia ni pols. Era com una educació, en efecte, perquè era una cultura.
Posted originally: 2013-07-10 18:40:34