Hi ha exposicions que til·luminen quan tot o gairebé tot està perdut. Quan el món institucional del museu i la política educativa dun govern abandonen lideal de servei públic per lansietat de les xifres rècord de visitants, si no per un aparadorisme cultural de biaix ultraliberal). A Barcelona ja queden molt poques illes desertes on poder-se endur un llibre o una persona estimada. El MNAC quina percepció tan diferent hauríem tingut del famós casament indi si el magnat dArcelor-Mittal shagués compromès a esponsoritzar la col·lecció!, el Museu Picasso, la Fundació Miró, la Tàpies i la Virreina llangueixen (no són les retallades, estúpid, sinó lautoexigència!). El Macba viu als seus llimbs, i a dia davui encara desconeixem quina línia i quins programes tindrà, més enllà del decebedor acord entre les fundacions del Museu dArt Contemporani i La Caixa. Aquesta ciutat no tornarà a ser la que era. Però, dèiem, encara queden paradisos. I lúltim es troba en una petita galeria dart dun passatge de lEixample barceloní.
A ProjecteSD possiblement la millor galeria de lEstat espanyol i una de les més influents dEuropa, Sílvia Dauder fa més duna dècada que dirigeix una programació contra corrent. Lexposició en curs la signa Pieter Vermeersch (1973) i és una reflexió sobre la pintura: de com aquest mitjà lluita per afirmar-se, però també del seu maridatge amb altres disciplines, com ara la fotografia i larquitectura. Lartista belga ha realitzat un treball de lloc específic, que consisteix en una sèrie de llenços desplegats sobre una pintura mural que sexpandeix en un degradat blau, i que ell anomena imatges en transició.
Els camps de color que Vermeersch pinta de manera extremadament precisa han estat obtinguts dimatges reals, majoritàriament cel clar al vespre que lartista prèviament fotografia i després imprimeix en negatiu, en un intent dexperimentar amb la part que no podem percebre de la realitat.
En un gir relacional, el visitant té la informació concreta de lespai on es desenvolupa una columna, el mateix sòl i això li serveix per ampliar les dues dimensions del quadre. Temps i espai sexpandeixen i es contrauen en un efecte acordió. I així, aquestes pintures monocromes deixen de ser abstraccions per esdevenir moments reals, amb les seves petjades, gestos i fons atmosfèrics, distants i absorbents alhora. Exercici de saturació i dissolució del color. Pintura real i realista.
Vermeersch també ens convida que mirem les obres de prop, a poc menys dun metre (una manera de superar el nostre camp visual), per contemplar-les en tota la seva materialitat, però també per poder contemplar-nos. Aquest fet té a veure amb certa sublimitat (lhic et nunc) que provoca la sensació destar aquí en un determinat moment. Per Vermeersch, ser sublim és ser conscient.
En els tres espais que la galeria +Art té al carrer Sant Eusebi, Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) distribueix aleatòriament les seves escultures, fotocollages sobre cartró, fustes i retaules fets amb ceràmica. Es tracta dun mostrari delements híbrids, un bosc dimatges fragmentades fetes amb material denderroc, codis secrets i teatre(s) sense paraules, tal com el mateix artista els defineix.
Al llarg de 30 anys, Duran ha recorregut incansablement a les escenografies en forma de mur o de teló sòlid i ruïnes habitades per éssers anònims, gairebé sempre homes sense més atributs que la seva grisor que observen una paret buida. Es nota la predilecció de lartista per la cultura alemanya i pels dispositius museístics dels anys vint i trenta (els Merzbau de Schwitters), en un moment en què el constructivisme i el dadaisme concebien dialècticament larquitectura de la galeria com un arxiu.
En aquest particular atles mnemònic hi ha molta malenconia. Potser el seu continent més apropiat hauria estat una maleta. Una maleta-museu. La boîte-en-valise.
Posted originally: 2013-12-16 12:28:41