No està tot dit sobre la conveniència de l’escriptor de conèixer més que voler una realitat a l’hora de convertir-la en novel·la, posar en net i bell allò del que n’és un ull testimoni i/o protagonista. Per ventura és una trava cuinar tot just menús viscuts, narrar-ho tot sense incògnites i fantasies o, com aquell que diu, arribant a apreciar massa el porc a l’hora de fer la matança.

Posem per cas Guillem Frontera; segur que si és qüestió d’ofici i manya literàries no quedarà malament. Deu ser ara un dels pocs autors contemporanis d’ordre de les lletres catalanes a Mallorca amb més expedient de professional, això és, viure de les lletres gairebé des de sempre. Forjà el seu món i el seu nom amb dècades de salts entre l’illa i Barcelona, i usa els artefactes mentals i els fenòmens verbals del seu rar país d’excessos i silencis.

Ara en Frontera (Ariany, 1945) ens visita de bell nou amb una novel·la, gènere amb el qual s’estrenà el 1968 del braç del mestre d’escriptors Llorenç Villalonga i Els carnissers, llibre editat per Joan Sales. Ara la néta de l’home d’Incerta glòria, na Maria Bohigas, treu al Club Editor el darrer frontera. És L’adéu al mestre, que parla del món dels pintors, mestres i alumnes, aquells que són triomfadors i els dissortats, els sempre errats o que esdevenen fracassats. No hi manquen mecenes, puts especuladors i singulars col·leccionistes i els purs amants de la pintura. Hi ha trets negres i de la història de l’art.

Com no podia ser d’altra manera, el fenomen i personatge Miquel Barceló creua l’obra amb la seva estela lluminosa d’èxit. És dels pocs que duu el seu nom com toca a l’obra. Frontera insinua un efecte del boom, la “síndrome Barceló”, que encomanà autors que de cop volien ser rics, famosos, pintar com aquell o no, tenir una gran casa-estudi amb finca o, pel contrari, en general, emmalaltir o fallar a la feina per no arribar a toca la mare de l’art, la sort i la fama. Un temps, es cercaren a Barcelona i no en parlem a Mallorca promeses, perles negres: “un que arribarà més lluny que Barceló” o aquells que “és com un barceló un poc més barat”. Això és vera i esdevingué.

Miquel Barceló, un lector culte i voraç, d’ull savi i bona ploma, a qui li agrada la literatura i parlar amb alguns escriptors, ha estat matèria de molts de llibres de ficció; Hervé Guibert, Paul Bowles, Rodrigo Rey Rosa, entre d’altres estels brillants. Al món de les lletres catalanes l’experimental llibre d’Albert Forns Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) recerca bé i magnèticament el seu món. Si es tracta de la novel·la de l’experiència o de quasi no-ficció (?), pocs escriptors hi ha amb credencials i coneixença de la causa, del món dels pintors d’ara i del mercat de l’art a Mallorca, com en Guillem Frontera. No debades ha estat comissari curador, oracle i mirall d’alguns artistes, a més i sobretot, director de la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears. Fa d’articulista de l’Ara i Última Hora. Gestà Art i part, programa al centre de TVE-Balears; ha gestionat des de l’Ajuntament de Palma les exposicions i edicions del Casal Solleric; fou director de la Fundació d’Art i Turisme del Govern de les Illes, Balears21. A finals dels vuitanta dirigí una galeria d’art a Palma (Bisart) i assessorà grans col·leccionistes —i un de frustrat. Impulsà editorials i ara tutela els llibres d’Ensiola, que fiten bé el món de les arts.

Frontera ha estat relacionat i coneix de jove Miquel Barceló, tingué un bar de moda, Es Pou Bo, a Gènova, a Palma, on, precisament, Barceló mostrà a finals dels setanta les seves capsetes de cadaverines, peus i ungles de pollastre pintades, flors en destrucció. En aquell temps, el novel·lista de L’adéu al mestre estava al capdavant del programa Brújula de TVE, que des de Miramar i per a tot Espanya mostrà el panorama de totes les arts al primer postfranquisme. Aleshores començava a prendre la carrera espectacular de Barceló, i en l’espai que presentava el que era professor de l’UAB i actor Xabier Elorriaga, sortiren a escala estatal les primeres mostres de la pintura barceloniana, fascinant i tan atrevida.